Alfons el Magnánim i el Regne de Valencia

Amitjan segle XV, cap al final del regnat d’Alfons el Magnànim, la Corona d’Aragó, una formació política singular, un estat d’estats repartits per tota la Mediterrània occidental, era molt diferent a com era uns cinquanta o seixanta anys abans.El 1396, el mateix any que naixia Alfons a Medina del Campo, pujava al tron Martí l’Humà, que encara es definia pels seus dominis ibèrics: Catalunya, Aragó i València. Mig segle després, la Corona d’Aragó havia duplicat la seua extensió i la seua població, amb la incorporació de Sicília i Nàpols, i el seu centre de decisió s’havia traslladat de la península ibèrica a la italiana. La Corona d’Aragó havia tingut una estructura confederal en el sentit que cada regne, estat o territori que la integrava tenia les seues pròpies lleis i institucions, la seua autonomia política i financera. Però el major pes demogràfic i econòmic de Catalunya s’havia traduït també en el terreny polític i havia afavorit que tradicionalment s’imposassen els seus interessos.L’estructura confederal s’havia vist reforçada i ampliada territorialment, dos segles abans, per Jaume I, en un moment en què les grans monarquies territorials d’Europa caminaven cap a una major centralització política i administrativa.

Jaume I no pogué o no volgué crear un estat unitari. Els seus successius testaments, modificats cada vegada que li naixia un fill, preveien la divisió dels seus dominis en diferents regnes, un per a cada fill. Cada estat comptava amb les seues pròpies lleis i institucions i la seua pròpia moneda. Era una confederació de regnes autònoms i singularitzats, amb interessos de vegades contraposats, però que compartien un mateix llinatge reial i una política exterior comuna.

Aquesta complexitat de la Corona d’Aragó, en tots els ordres: en la composició social de les classes i estaments; en el món institucional o jurídic; complexitat política, per les característiques inherents a una monarquia feudal; complexitat cultural, perquè, llevat del marc comú que ofereix la cristiandat llatina, dominis tan diferents entre si com Aragó, Catalunya, Sardenya o Sicília no formen una comunitat cultural; complexitat també religiosa, per la convivència de les minories jueva i musulmana... i, sobretot, complexitat territorial.Per a enfrontar-se a aquesta realitat complexa, els monarques de la Corona d’Aragó ni tan sols podien dictar lleis generals vàlides per a tots els seus territoris, sinó que havien d’anar aprovantlos en cada un d’ells, i disposaven només d’uns òrgans centrals més aviat reduïts, encara que competents: la Casa, el Consell, la Cancelleria, el Tresorer, i uns pocs oficials més, englobats en el que s’anomena la Cort reial.Alfons el Magnànim reinventa la Corona d’Aragó, i no sols en el pla polític i administratiu. La incorporació dels territoris italians duplica l’extensió i la població de la Corona.

Els canvis han estat interpretats de manera molt diferents pels historiadors: Alguns pensen que els interessos de la Corona, a Castella o al Mediterrani, polítics o econòmics, ja no eren els interessos dels estats membres, Catalunya en primer lloc. Altres, que la conquesta de Nàpols, una empresa personal d’Alfons, fruit de la seua ambició i desig de glòria, però del tot estranya a la línia tradicional de l’expansió catalana.

En aquest punt, no crec que la centralitzada Castella estigués més avançada en matèria administrativa, financera i fiscal que la Corona d’Aragó, ja que la maquinària era molt més complexa, però no més arcaica. El 1429, Castella triplicava en ingressos a la Corona d’Aragó, però això no és molt, si tenim en compte que la diferència era molt major en població i superfície territorial.

Però el 1444 la diferència s’havia reduït sensiblement. Amb el seu model de finançament i recaptació fiscal, qualificat de més arcaic i retardat, la Corona d’Aragó havia quasi igualat el molt més modern i centralitzat de Castella, a pesar que seguien mantenint-se les enormes diferències demogràfiques i territorials.

El declivi econòmic de Catalunya, agreujat per les tensions socials i polítiques és extrapolat al conjunt de la Corona i, sobretot, contraposat a la recuperació i el creixement econòmic de Castella, oblidant que València va viure els seus moments de major esplendor al segle XV, quan va prendre el relleu de Barcelona.En realitat, la Corona d’Aragó d’Alfons el Magnànim és una de les regions més avançades i dinàmiques d’Europa, amb una de les taxes d’urbanització més elevades, només superada per Flandes i el nord d’Itàlia; una economia sòlida, basada no sols en el comerç, sinó també en la producció manufacturera, en una agricultura especialitzada orientada cap al mercat i en la complementarietat entre els diversos regnes; una administració descentralitzada i relativament autònoma, bastant eficaç, en cada un dels estats.

La Corona d’Aragó englobava també els italians: Aragó, València, Mallorca, Catalunya, Sardenya, Sicília i Nàpols, governats des de la capital napolitana a través de lloctinents generals o vir-reis.En aquest conjunt, destacaven dos grans urbs, Nàpols i València, amb més de 60.000 habitants cada una. La Corona d’Aragó tenia, per altra banda, una economia ben dinàmica, diversificada i complementària (indústria tèxtil a Catalunya, agricultura comercial a València, cereals i ramaderia a Aragó), amb un mercat integrat, en el que el mateix Alfons actuava com a gran comerciant, en posar les seues pròpies naus al servei d’aquest tràfic.Nàpols ni va ser només una empresa política, monàrquica, ni va ser catastròfica per a la Corona, sinó que creà nous mercats i noves oportunitats per als súbdits del rei Alfons.

© Antoni Furió

Volver al sumario