Axel Honneth presenta "La idea del socialisme"

A l’acte de presentació del llibre La idea del socialisme. Assaig d’una actualització participarà el seu autor, el sociòleg i filòsof Axel Honneth. El lloc on es desenvoluparà és la sala Alfons el Magnànim del Centre Cultural de la Beneficència, al carrer Corona número 36 de València. També estaran presents durant l’esdeveniment Benno Herzog, sociòleg de la Universitat de València, i Anacleto Ferrer, director de l’Institut d’Humanitats i Patrimoni del Magnànim. Durant el debat es comptarà amb un intèrpret que farà la traducció simultània al valencià. Per a Honneth la idea del socialisme ha perdut el seu esplendor, segons el seu lúcid assaig filosoficopolític, perquè els seus supòsits teòrics de fons, que procedeixen de l’època de l’industrialisme, ja no posseeixen cap capacitat de convenciment. Han de ser reemplaçats per determinacions de la història i de la societat que siguen adequades a les nostres experiències actuals. Només si tenim èxit, podrà recuperar-se la confiança en el projecte, modern i inclusiu, de configurar l’economia segons una llibertat entesa solidàriament. Axel Honneth (nascut el 1949) és professor d’Humanitats a la Universitat de Columbia de Nova York, catedràtic emèrit de filosofia a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt del Main, així com, fins fa unes setmanes, director executiu del seu Institut de Recerca Social. El 2015 fou guardonat amb el premi Ernst Bloch. Entre les seues obres destaquen: Crítica del poder, La lucha por el reconocimiento, Desintegració. Fragments per a un diagnòstic sociològic de l’època (València, Tàndem, 1999), Reconeixement i menyspreu (Barcelona, CCCB, 2009), Patologías de la razón, Patologías de la libertad i El derecho de la libertad. Esbozo de una eticidad democrática. La teoria del reconeixement de Honneth, una reorientació de la teoria de l’acció comunicativa de J. Habermas, és una aportació a la filosofia social, amb moltes implicacions en altres camps, com ara el dret, la psicologia o l’estètica, que intenta conciliar la pretensió normativa de la teoria crítica de l’anomenada Escola de Frankfurt (Horkheimer, Adorno, Marcuse, etc.) amb l’anàlisi dels mecanismes del poder o la violència simbòlica que es donen en l’espai de la comunicació (Foucault, Bourdieu).